Àlbum de fotos

Les ruptures no són fàcils. De fet, estarem d'acord a dir que la majoria de vegades són una autèntica merda: trenques i immediatament sents un gran buit que fot tant de mal que t'estaries fet una bola al sofà durant dies.

De fet, en el moment de l'adéu se t'apareix un (maleït) àlbum de fotos que et recorda que hi havia hagut moltes coses bones i, alhora, tens la sensació que algú t'hagués clavat un ganivet fins al fons de l'estómac (potser d'aquí aquell #buitquefotmal). I, automàticament, davant de la situació tan paroxal que estàs vivint (era el que necessitaves i ara fot tant de mal?!) et preguntes: com pot ser, si n'estaves convençuda? Per què aquesta angoixa ara que per fi has deixat anar el que et feia patir feia temps?

Segurament, malgrat que hagis pensat del dret i de l'inrevés les coses; tot i les nits sense dormir entre els neguits i els dubtes, i encara que tooootes les conclusions siguin "no puc seguir així, no podem seguir així", el cor (aquest òrgan malparit) no pot deixar de recordar-nos tot el que havia sentit abans dels mals moments; perquè, en definitva, en aquell (maleït) àlbum de fotos acaben tornant toooots els bons records: la il·lusió pel projecte comú, els superplans de cap de setmana i vacances, les confessions sota el somriure innocent del principi, el deixar-te conèixer, el deixar-te conèixer i obrir-te tant que l'altre ja formava part de tu... I molts etcèteres.

I és clar que fot mal aquest buit (quan tot s'acaba), perquè en el moment de l'últim petó (o de la pretesa última abraçada) i just a l'instant de tancar la porta, una part de tu desapareix: se n'ha anat amb ell.

Si vols escriure, escriu!

Fa un temps, una amiga (que sempre he pensat que és mig humana i mig fada -ella ja sap qui és), durant una nit de conversa, sopar, vi i confessions (jo estava més aviat tristota, també confessaré això) em va preguntar que què era el que realment volia fer a la vida. Sense dubtar-ho massa (o potser sí, però ara no ve al cas), li vaig respondre: "Vull escriure". Aleshores em va mirar i em va dir: "Si vols escriure, escriu! Crea un blog i escriu!". 

Ésclar que jo parlava a nivell professional, però ella no: ella m'estava parlant a nivell vital. Així que el veritable sentit d'aquell "escriu!" era tan senzill com "si vols fer alguna cosa, fes-la; perquè no hi ha res (res!) que t'ho impedeixi".

Des d'aquell vespre ja han passat un parell de mesos, però el batec d'aquella conversa no s'ha aturat i avui (sí, per fi...) he decidit espolsar-me la mandra i iniciar aquesta aventura.