Em miro el mòbil esperant un missatge que sé que no arribarà. Me'l torno a mirar als pocs minuts per si ara sí. I així, m'hi puc passar les tardes. I cada tarda és el mateix: la mateixa frustració, el mateix neguit, la mateixa espera, el mateix resultat...
Sóc ben conscient de quin dia fa cada cosa, i penso "avui no et dirà res perquè fa ioga", "avui no podrà perquè té futbol". I l'excuso per comprendre'l, el justifico per no fer-me mal: en realitat no em dirà res perquè jo l'he allunyat de mi, perquè no volia estar amb ell i li ho vaig deixar ben clar. No em dirà res i sé que ell també se'n mor de ganes, perquè ell sí que vol estar amb mi (encara).
Però malgrat tot, miro el mòbil, espero algun missatge i m'enfado. Amb mi. Per esperar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario